Exposicions actuals

« Ves enrere

Piranesi. III Centenari (1720-2020)

Piranesi. III Centenari (1720-2020)

Piranesi. III Centenari (1720-2020)

Encara que és considerat com un dels més grans gravadors de la història, Giovanni Battista Piranesi (Mogliano di Mestre, 1720 - Roma, 1778) sempre va signar els seus treballs com a arquitecte, art que va aprendre a Venècia amb el seu oncle Matteo Lucchesi i gravat amb Carlo Zucchi. Quan en 1740 va viatjar per primera vegada a Roma, acompanyant Marco Foscarini com a dibuixant, la vastitud i l'estat d'abandó en què es trobaven les restes de l'antiguitat van marcar de manera definitiva la seua vocació.

D'una intuïció enlluernadora (se'l va arribar a qualificar com l'arquitecte boig) va voler deixar constància gràfica de la magnificència i grandiositat d'aquells amuntegaments de moles immenses de travertí corroïdes pel temps i la vegetació abans que se'n produïra la seua desaparició definitiva deguda a la indiferència i la rampinya. Les seues Vedute de Roma (1745-1778), les seues Antichità (1748-1777) de llocs arqueològics com Paestum (1778) i les grans infraestructures d'aqüeductes, ponts i cambres subterrànies, recollits amb el rigor i fidelitat que li donaven els seus coneixements constructius i hidràulics, van ser plasmats en centenars d'estampes al llarg de la seua vida.

Dotat d'una imaginació prodigiosa i d'una tècnica excepcional, recreava, a partir de les restes existents, fabuloses i colossals Architetture inventate (1743) que, en la seua publicació sobre el Campo Marzio (1762), van oferir una imatge sorprenent de la ciutat antiga, que va ser un model ineludible per a tots els grans arquitectes de l'època. La idealització de l'arquitectura romana monumental i la invenció de construccions descomunals que només podien existir en els seus gravats, es conjuguen per a donar-nos una visió pessimista de la decadència del present i despertar-nos sentiments melancòlics sobre el discórrer de la història. La visió ombrívola i sublim d'uns espais gegantescos que ens esglaien, perquè s'expandeixen en malles que s'entrecreuen sense límits aparents, va aconseguir en les Carceri d'invenzione (ca. 1745 i 1761) una cota insuperable. Aquesta idea d'un espai reticular i infinit juntament amb les seues reflexions sobre la llibertat d'invenció de l'arquitecte, defensades en el seu escrit Parere sull'Architettura (1765), van ser premonicions del rumb que anaven a prendre la metròpoli i l'arquitectura modernes en els següents segles.

Pertanyent als fons de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, el conjunt d'estampes de Giovanni Battista Piranesi, del qual s'exposa una selecció en aquesta mostra, va ser adquirit per la corporació en funció de la seua missió docent en 1798, tan sols deu anys després de la seua mort, la qual cosa converteix a la institució valenciana en una de les primeres entitats del nostre país que va enriquir el seu patrimoni artístic amb un important nombre de làmines de l'insigne «arquitecte vènet».

EXPOSICIÓ
8 octubre 2021 - 30 gener 2022
Sala Ribalta d'exposicions temporals

Comissaris: Adela Espinós Díaz i Joan Calduch Cervera (acadèmics corresponents de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles)

Produïda per: Museu de Belles Arts de València