Crist portacreu

Crist portacreu

Paolo de San Leocadio (Reggio Emilia, 1447 - València?, ca. 1520)

Esta obra devocional de format reduït deriva d'un model compositiu que va tindre gran èxit tant en el nord d'Itàlia, especialment a les regions del Vèneto, Llombardia i Emília-Romanya, com a la València de finals del segle XV i començaments del XVI. En ell es representa Crist de manera exempta, i no com a escena narrativa del camí al Calvari, en un enquadrament de mig cos, sobre un fons fosc, amb la creu recolzada sobre el muscle dret, i el cap inclinat i recolzat sobre el braç vertical o stipes, que abraça amb les dos mans. Esta manera ‘incòmoda' de sostindre la creu per a avançar cap al Calvari ve dels primers segles del cristianisme, quan en l'art paleocristià es representava Jesús carregant una creu que era més un ceptre que un instrument de suplici. A poc a poc la creu aniria adquirint les proporcions de la grandària natural i així va nàixer la temàtica de representar Crist abraçant-la, només rebre-la. Posteriorment, en el segle XVII la iconografia del Natzaré canviaria cap a la que hui ens és més habitual, amb Crist carregant la creu pel patibulum o travesser.

Les versions italianes més conegudes del model són les del pintor parmesà Gian Francesco Maineri (ca. 1470 - post. 1506), conservades en la Galleria degli Uffizi de Florència (oli sobre fusta, 50 x 42 cm), en el Staten Museum fur Kusnt de Copenhaguen (oli sobre fusta, 50,5 x 43,5 cm), o en l'Ermitage de Sant Petersburg (oli sobre fusta, 60 x 46 cm), encara que l'opinió general entre la historiografia és que no es tracta d'una invenció seua i que Maineri es va basar en algun referent anterior, pel hieratisme arcaic que caracteritza la posició de la figura. O fins i tot que la composició es base en un treball de Leonardo datable entre 1482 i 1490, durant la seua etapa milanesa.

Els exemplars leocadians, com este que ens ocupa, compartixen amb el model de Maineri una idèntica posició de les mans i el cap, una austera selecció cromàtica i un anàleg caràcter expressiu.

De Paolo de San Leocadio es coneixen quatre exemplars de Natzarens amb variants mínimes que a penes es diferencien entre si, datats entre 1500-1515: el primer es localitza en la catedral de Barcelona (oli sobre fusta, 52 x 42,5 cm), datable cap a 1489-1490, després del possible segon viatge de San Leocadio a Itàlia; el segon, realitzat cap a 1505-1507, es localitzava des de 1908 en una de les capelles de la Col·legiata de Gandia (oli sobre fusta, 66 x 48 cm), gràcies al llegat testamentari de Pascual Sanz i Forés, i després de figurar en l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, va romandre en la Col·legiata fins a 1936, moment en què es perd el rastre de la peça; el tercer, el del convent de dominiques del Corpus Christi de Vila-real (cap a 1513, oli sobre fusta, 74,7 x 52,5 cm), que en l'actualitat es conserva a l'església Arxiprestal de Vila-real; i el quart és este, probablement l'última versió d'este tema coneguda fins hui que executara Paolo de San Leocadio, que va eixir al mercat d'antiguitats en 2019 procedent d'una col·lecció particular. El Portacreu de la Catedral de Barcelona és idèntic en dibuix als tres restants, però la seua factura formal és diferent. En l'exemplar de Barcelona Paolo de San Leocadio incorpora la cal·ligrafia cúfica ornamental en les orles del mantell. No obstant això, en l'exemplar del Museu de Belles Arts de València, més tardà en el temps, per a la inscripció que recorre les vores del mantell i de la túnica s'utilitzen ja lletres capitals romanes, en les quals es lligen uns versicles presos de la Litúrgia de les Hores relatives a les Horae Sanctae Crucis.

San Leocadio va ser l'introductor en l'art valencià del tipus iconogràfic del Crist portacreu, un model que va gaudir d'àmplia fortuna d'acord amb els exemplars d'autors posteriors que es conserven.

Inscripcions: «ADORAMUS TE XPE / CAPUT EIUS PUNGITUR / [CORONA] SPINARUM / CRUCEM PORTAT HUMERIS [AD LOCUM PENARUM] (en el mantell) // IESU FILI DAVID, MISERERE (en la bocamàniga de la túnica) / MEI [PECCATORIS] (en l'adorn del coll)»