Bacant en repòs

Les bacants, sacerdotesses de Bacus, són un motiu freqüent en la tradició acadèmica, que no desapareix en la formació dels pintors finiseculars. Permetia un tractament realista del nu femení, sense trencar les regles de la moral. En esta obra es reconeix el model utilitzat, no sols en l'anatomia, sinó també en l'actitud, que revela la posa i el pudor d'un rostre que no es dirigix a l'espectador. D'eixa manera, Sorolla potser va voler atenuar les acusacions de vulgaritat que li van dirigir des de la Diputació de València quan va enviar els primers treballs de nu com a pensionat. De fet, en el tractament formal d'esta bacant, el pintor connecta amb un cert preciosisme decoratiu en l'elaboració dels detalls, que proporciona a l'obra una singular exquisidesa.

 

Com altres destacats pintors espanyols del segle XIX, Joaquín Sorolla va estar molt atent, des de la seua formació, a les suggestions que l'art del passat podia oferir-li. En la Bacant en repòs pot veure's, amb un cert protagonisme, el trípode dels tres sàtirs del Museu Arqueològic de Nàpols, que contribuïx a accentuar el costat lasciu de la composició.