Antonio Muñoz Degraín (València, 1840 – Málaga, 1924) pertany a la nodrida generació d'artistes de finals del segle XIX que va donar a la pintura valenciana d'este moment el qualificatiu d'Edat de Plata de les arts. A més, a València va nodrir la col·lecció del Museu de Belles Arts mitjançant una de les donacions més generoses mai realitzades i, en 1913, va formalitzar el regal de quasi seixanta quadres, més una gran quantitat d'objectes procedents del seu estudi.

El valencià es va consagrar com a pintor de paisatges sobretot a partir de 1867, quan el seu Paisatge del Pardo en dispersar-se la boira va guanyar la Segona Medalla en l'Exposició Nacional de Belles Arts. En 1870 Muñoz Degraín, després de rebre una invitació del seu amic Bernardo Ferrándiz per a ajudar-lo en la decoració del Teatre Cervantes de Màlaga, va iniciar la seua relació amb la ciutat andalusa. A partir de 1879 el pintor va ser contractat com a professor a l'Escola de Belles Arts i es va instal·lar a Màlaga. En 1895 va guanyar una càtedra en l'Acadèmia de San Fernando, la qual cosa va motivar el seu trasllat a Madrid, ciutat on va viure fins a 1919 per a tornar, al final de la seua vida, a Andalusia.

En 1881 Antonio Muñoz Degraín va guanyar la Primera Medalla de l'Exposició Nacional amb l'obra Otel·lo i Desdèmona, fantasia literària amb tints historicistes inspirada en el relat de William Shakespeare. Gràcies a este èxit, el pintor va rebre una pensió d'honor per a viatjar, per segona vegada, a Itàlia. En 1890 la crítica va enaltir entusiastament l'obra Ressons de Roncesvalls, en la qual Muñoz Degraín va aprofundir en un ús cada vegada més personal i modern del color, donant lloc als paisatges més evocadors de tota la pintura espanyola d'entresegles.

Durant bona part de la seua etapa de maduresa Antonio Muñoz Degraín va estar acompanyat per la que va ser la seua deixebla i col·lega Flora López Castrillo (1878-1948). Artista d'enorme rellevància, López Castrillo va apostar decididament pel modernisme i el simbolisme i va col·laborar amb freqüència, a quatre mans, amb Muñoz Degraín en obres que, lamentablement, estan moltes vegades firmades exclusivament pel mestre.

Esta exposició, que mostra cinquanta-dos obres procedents de quatre institucions públiques, el Museu de Màlaga, la Biblioteca Nacional d'Espanya, el Museu Nacional del Prado i el Museu de Belles Arts de València, pretén resituar Antonio Muñoz Degraín dins de la pintura espanyola d'entresegles. L'artista, que ha sigut moltes vegades tractat com una raresa dins de l'escola valenciana i de qui s'ha ressaltat de manera insistent el seu ús personal del color i la llum, va ser, no obstant això, el major representant del modernisme i el simbolisme en el paisatgisme espanyol.