La barca de Caront

José Benlliure Gil (València, 1855-1937)

En la pintura espanyola del segle XIX la literatura va tindre un paper destacat, convertint-se en font d'inspiració dels artistes en les seues més variades facetes. José Benlliure Gil no va escapar a la utilització d'este recurs habitual entre els seus companys, i dins de l'ampli repertori temàtic que va plasmar en les seues obres el gènere fantàstic té una destacada presència, especialment els aquelarres i les escenes fantasmagòriques, com és el cas de La visió del Coliseu. L'últim màrtir (Inv. 74), en les quals el component essencial en la creació és la pròpia fantasia de José Benlliure.

Este caràcter fantasmagòric d'inspiració literària es repetix en l'obra que ens ocupa, La barca de Caront, en la qual Benlliure representa un assumpte mitològic, estrany a la seua obra, però no com a producte del seu interés per l'antiguitat clàssica sinó com a coneixement de La Divina Comèdia, en el cant III de l'Infern de la qual Dante Alighieri recrea a Caront, l'encarregat de transportar les ànimes cap a l'infern cristià, com un vell de llargs cabells blancs i eixuta constitució.

José Benlliure va triar este tètric tema per a plasmar-lo en la pintura que conserva el Museu de Belles Arts de València. Caront, en el centre de la composició, s'alça com un vell alt i prim, vestit amb péntols, que porta una llarga perxa per a remar i amb la qual castigar les ànimes dels difunts que protesten durant el viatge i que l'acompanyen. Al voltant de la barca s'albiren en l'aigua les ànimes turmentades dels morts.

La subtil harmonia entre el dramatisme i la fantasia de l'escena i l'habilitat en el maneig del pinzell van proporcionar a Benlliure un càlid acolliment a Centreeuropa, quan l'obra va ser presentada en 1896 a Berlín, exposant-se després a Dresden (1897), Viena (1898) i Hamburg (1899).

Inscripcions: «José Benlliure» (Firmat. Angle inferior dret)