Temps Moderns proposa una revisió crítica de la col·lecció de pintura espanyola contemporània del Museu de Belles Arts de València, centrada en el període comprés entre les dècades de 1940 i 1970. Este arc cronològic, clau per a comprendre la modernització artística a l'Espanya que eixia de la Guerra Civil, ha quedat tradicionalment relegat en els discursos museístics en situar-se entre l'art clàssic i les últimes tendències de finals del segle XX. L'exposició s'articula al voltant de les adquisicions realitzades per l'Estat a partir de 1968, baix la direcció de Felipe Garín, que evidencien la voluntat del Museu de Belles Arts de València de construir un relat sobre els artistes valencians posteriors a la Guerra Civil. A este nucli s'han sumat en els últims anys els noms de Francisco Sebastián, Juana Francés o Aurora Valero, proporcionant una visió més completa de la creació de postguerra.

L'exposició s'estructura en tres nuclis: Nova figuració; Abstracció de postguerra; i Paisatge i natura morta. En la figuració s'observa una evolució des de plantejaments expressionistes cap a propostes de gran càrrega crítica, especialment a partir dels anys seixanta, amb col·lectius com Estampa Popular o l'Equip Crònica, que van incorporar estratègies visuals vinculades al Pop Art. Paral·lelament, l'abstracció va ser progressivament assumida i promoguda com a emblema de modernitat, generant propostes informalistes, geomètriques i òptiques com les representades per Eusebio Sempere o José María Yturralde. El recorregut es completa amb el paisatge i la pintura d'objectes, entesos com a espais de reflexió identitària i social. Mitjançant la desconstrucció formal i l'ús expressiu del color, els artistes valencians van oferir una mirada crítica sobre el seu territori immers en transformacions econòmiques i socials.