Des de fa dècades, les exposicions sobre la pintura espanyola del Segle d'Or reproduïxen uns interessos temàtics idèntics. Els integrants de l'star-system del Segle d'Or espanyol, conformat per les grans estreles com són El Greco, Velázquez, Ribera, Zurbarán o Murillo, han tingut, per tot el món, múltiples exposicions monogràfiques dedicades a mostrar les seues respectives carreres.

Per contra, en ple segle XXI, encara hi ha un conjunt de pintors hispans pertanyents a este mateix període, figures d'enorme qualitat i de gran influència en el treball creatiu de la seua època, dels quals tant la historiografia com les mostres expositives semblen haver-se oblidat. Este és el cas del pintor Pedro Orrente (Múrcia, 1580 - València, 1645). Per tot això, esta exposició organitzada pel Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, i presentada en el Museu de Belles Arts de València, té la transcendència històrica de ser la primera mostra de caràcter monogràfic dedicada al pintor.

El llenguatge pictòric d'Orrente és el resultat d'un exercici de síntesi personal a partir de diversos elements estilístics procedents de llocs, corrents i artistes molt diversos. L'element determinant que articularà tot el seu llenguatge és la influència de la pintura veneciana, en la qual resulten essencials els deutes respecte a la dinastia artística dels Bassano (Jacopo, Francesco i Leandro Bassano). En 1605 el pintor apareix documentat en la ciutat de Venècia. L'artista i teòric barroc Jusepe Martínez precisa que Orrente va ser deixeble del pintor venecià Leandro Bassano (1557-1622). L'estada italiana serà transcendental per a la configuració del seu estil. La temàtica i molts dels tipus emprats procedixen directament del repertori bassanesc. A este substrat se sumarà la forta influència de dos pintors venecians més, Paolo Veronese i Jacopo Tintoretto, en les figures i composicions dels quals el pintor s'inspirarà quan haja de recrear escenografies més complexes. Un altre component fonamental en el seu llenguatge serà la influència del corrent del naturalisme romà d'origen caravaggista. No tenim certesa documental que assegure una estada del pintor en la ciutat de Roma, encara que seria probable.

Arran de la seua estada a Toledo i les seues visites a la cort madrilenya, Orrente incorporarà al seu llenguatge la influència de dos pintors pertanyents a l'àmbit castellà. D'una banda, a Toledo trobarà la important personalitat d'El Greco (mort en 1614) les figures de cànon allargat i les composicions artificioses del qual deixaran ara una important empremta en les seues obres. En estos anys també es manifestarà una gran influència del pintor florentí assentat en la cort madrilenya Angelo Nardi (1584-1664). Alguns tipus humans i esquemes compositius d'este influiran també en Orrente.

Finalment, en 1632 el pintor es traslladarà de manera definitiva a residir a la ciutat de València. La seua figura serà transcendental per a la pintura valenciana de les dècades centrals del segle XVII: l'obra de Joan Ribalta, Jeroni Jacint Espinosa, Pau Pontons o Esteve March no es pot entendre sense l'influx del murcià. Fins i tot el gran «patriarca» de la pintura barroca valenciana, Francesc Ribalta (mort en 1628), manifestarà en la seua maduresa l'influx del món creatiu d'Orrente.