En l'espai del que coneixem com a teoria de l'avantguarda, i que va irrompre en tants àmbits durant el segle XX, les llibertats no sols van tindre un reflex en el territori de l'art no figuratiu, sinó que van incidir de la mateixa manera en totes les referències a la realitat perceptiva, en les quals els autors es van distanciar de la quotidianitat per tal de plasmar una elaboració subjectiva i reprengueren l'ús primigeni de la poètica com a creació.

Al nostre país, després de la Guerra Civil (1936-1939), la dictadura va propiciar un llarg període d'incomunicació alhora que una promoció dels valors més tradicionals, la qual cosa va dificultar el contacte de nombrosos jóvens amb l'art precedent i amb la modernitat. Durant aquells anys, a banda dels qui s'hagueren d'exiliar, alguns autors anteriors com Genaro Lahuerta o Pedro de Valencia realitzaven creacions menys arriscades; altres (Salvador Soria o Eusebio Sempere) van arribar a conéixer els nous corrents sorgits després de la conflagració mundial, i, per tant, hi intervingueren molt precoçment. Des d'aquells moments difícils i fins als nostres dies, les poètiques figuratives han arribat a una obra molt extensa que ha sigut incorporada als museus mitjançant adquisicions o donacions, amb la qual cosa s'han constituït en testimoni del quefer dels pintors dins de la més estricta contemporaneïtat.

La mostra que ens acompanya, sense pretendre configurar una síntesi de l'art valencià de l'època, sí que ho és dels fons que, en eixa direcció, posseïx el Museu de Belles Arts de València, el qual, durant llargs períodes, ha tingut serioses dificultats per a incrementar els seus depòsits. En esta mostra no sols s'hi han reunit artistes valencians, sinó també alguns altres artistes de rellevància (Oriach, Martínez Novillo o Palencia) que, per vies diverses, es van agregar a les col·leccions i ajudaren així a configurar un selecte panorama d'obres en el qual, amb distints nivells de relació amb la percepció objectiva, s'estén, en uns casos, com a testimoni des del compromís social, i, en uns altres, fins a la imaginació literària, passant per les més diverses interpretacions i manipulacions dels referents, en funció del projecte estètic.

La Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles té una llarga trajectòria de col·laboracions amb el Museu de Belles Arts de València, del qual va ser el germen originari i on té depositat el seu patrimoni. Esta exposició pretén ser un pas més en eixes aliances, que no tenen un altre propòsit que contribuir a l'acostament de les obres als ciutadans, ja que protegir, estudiar, conservar i difondre el patrimoni és, en definitiva, el conjunt dels nostres objectius comuns.