El Museu de Belles Arts de València acull en esta ocasió una mostra dual de dos artistes, Francisco de Goya (1746-1828) i Juan Barjola (1919-2004), separats per més d'un segle però units per una temàtica comuna: el món dels bous.

De Goya, de geni altiu, de destre i vigorós pinzell, d'insòlita modernitat, en l'obra del qual residia la revolució de l'art, autor de tapissos seductors, de retrats, a vegades cruels i a vegades exquisits, de la insinuació eròtica de «Las Majas», dels frescos de Sant Antoni, el de la sàtira dels seus gravats, o el de la negror de la seua Quinta del Sordo, tenen un lloc preeminent les quatre sèries gravades, entre estes la Tauromàquia.

D'estos gravats s'han fet huit edicions. La que ara s'exposa és la quinta (1921), editada pel Cercle de Belles Arts (Madrid), deguda a Francisco Esteve Botey, que va aconseguir comprar, a París, els coures originals, hui depositats en la Calcografia Nacional. Va seguir l'edició de Loizolet, que va afegir a les 33 làmines de la primera edició realitzada per Goya, les 7 (A-G) que el pintor havia rebutjat per defectuoses.

Goya va trobar en el gravat la forma d'expressió lliure dels lligams de l'encàrrec per a donar eixida a la seua portentosa imaginació i observació. Va triar l'aiguafort per estar més relacionat amb els aspectes gràfics del dibuix i només els grans dibuixants són capaços d'adaptar-se a l'ús de la punta de gravar. El format apaïsat (24 x 35 cm) li va permetre ressaltar les passades de capa en què el brau animal i l'home participen en una espècie de ball de la mort. En esta sèrie, Goya va aconseguir el cim del seu art com a gravador.

La força i cruesa del drama gravat ha portat a plantejar-se el tema de l'antitaurisme del pintor. En efecte, pareix exaltar ardorosament la bravura del bou, la seua força, la seua cobdícia i, encara que desperta el valor temerari de l'home, al mateix temps posa en evidència la seua covardia.

Goya pren partit pel bou; com ell mateix diria, reflectix els moments justiciers de la impetuosa bèstia, que s'agita com una força de la naturalesa, gran motor en continu moviment o expectativa. En esta obra va reflectir els valors impressionistes de la seua sensibilitat.

Francisco Umbral va dir de Juan Barjola que «era un Goya sublimat per Picasso». Barjola és el pintor més representatiu de l'expressionism espanyol del segle XX. La seua ingent obra transmet força i constituïx un toc d'atenció a la moral pública i privada. Va expressar el tema taurí en olis, gravats, serigrafies, litografies, tintes i dibuixos.

De l'obra de Barjola s'exposen en esta mostra:

• Les vint litografies de la Tauromàquia (1970), estampades per Casariego, tenen el color calent, l'aire suat, polsegós i inevitablement tràgic de les corregudes. Roses àcids, verd-i-negres, torrats, morats i grocs lívids. Contrastos de clars i foscos, no per efectes lumínics, sinó per la seua específica significació. Joaquín de la Puente va dir sobre esta obra: És més que definitiva i tremendo l'arpada de l'urpa pictòrica d'este silenciós extremeny, que mostra, drama rere drama, en grans quadres i en una molt espanyola tauromàquia –litografiada– que cal sumar a les de Goya i Picasso. Cal juxtaposar-la a la vora d'estes, precisament perquè s'assemblen. Precisament, per la seua inconfusible dicció dins de l'estirp que correspon als tres.

 • Els deu gravats Tauromàquia. Mortal 1936, (1991) estampats per Víctor Galán. Presenten un grafisme terrible, agitat, amb plans que es disloquen. Tot reduït al blanc i negre amb els matisos de la difícil gamma dels grisos, que traslluen el drama, l'angoixa, la tragèdia i el frenètic moviment de les figures. La línia naix pura, després es trenca, zigzagueja, penetrant en l'ànima del tema. Els versos que acompanyen l'obra són de Gamoneda.

Barjola va interioritzar Goya. Goya, com és un home poderós, ho té tot: l'extraversió i, per això, comprén des de l'expressionisme fins al surrealisme, el simbolisme…

A partir de 1969, la influència de Goya, confessada pel mateix artista, és palesa, no sols temàticament, sinó que afecta pròpiament la factura pictòrica. Hi dominen la línia corba i complexos arabescos que acaben imprimint un ritme trepidant a la composició. En estes tauromàquies, toreros i quadrilles pareixen dansar al voltant del cavall i el bou. La seua tècnica va ser més lliure, més pròxima a Goya.

Goya li va ensenyar l'espontaneïtat, l'expansiva expressió de la vida. Ambdós, Goya i Barjola, van recórrer a la categoria estètica del patètic.