Exposicions pasades

Obra invitada: LA PREDICACIÓ DE SANT VICENT FERRER, d'Alonso Cano

Obra invitada: LA PREDICACIÓ DE SANT VICENT FERRER, d'Alonso Cano

Obra invitada: LA PREDICACIÓ DE SANT VICENT FERRER, d'Alonso Cano

L'estreta col·laboració amb FUNDACIÓN BANCO SANTANDER ha permés que el Museu de Belles Arts de València complisca la seua antiga aspiració d'exhibir juntes, temporalment, les dos pintures de La predicació de Sant Vicent Ferrer d'Alonso Cano, que es conserven en el Museu i en la Col·lecció Banco Santander. Les dos obres, molt semblants entre si, es disputen ser la pintura realitzada pel pintor granadí durant la seua breu estada a València entre 1644-1645, per a l'altar d'una de les capelles laterals del convent de Sant Francesc, a la qual fa referència Antonio Palomino en la biografia de Cano en El Parnaso español pintoresco laureado.

El dominic Vicent Ferrer (València, 1350 – Vannes, França, 1419) va ser una de las personalitats que major influència va tindre en l'Europa del seu temps. Teòleg, místic, filòsof, polític i, sobre tot, orador, com es deduïx dels seus nombrosos sermons, va ser nomenat Predicador General de l'Orde dels dominics en 1389. Va ser canonitzat per Calixte III en 1455. En ambdós pintures se'ns mostra al patró de la Comunitat Valenciana en una de les facetes més conegudes de la seua personalitat.

L'exemplar del Museu va ser adquirit per la Generalitat en 1987 als hereus del Baró de Santa Bàrbara; el de la Col·lecció Banco Santander procedix de la col·lecció del Marqués de Guad-el-Jelú.

ALONSO CANO (Granada,1601-1667) ocupa un lloc destacat en la història de l'art espanyol. Dotat d'una gran personalitat, va destacar amb la mateixa mestria com a pintor, escultor i arquitecte. La seua formació artística la va començar amb son pare, Miguel Cano, tracista i autor de retaules. Amb posterioritat, després del trasllat de la família a Sevilla en 1614, passa al taller del pintor i teòric de l'art Francisco Pacheco, on va poder relacionar-se amb el jove Diego Velázquez i amb Martínez Montañés.

En 1638, quan ja és un mestre acreditat a Sevilla, es trasllada a Madrid a petició del Comte-Duc d'Olivares per a treballar en la cort com a pintor i ajudant de cambra. Durant la seua estada a Madrid i com a conseqüència del contacte amb la pintura flamenca i italiana de la col·lecció reial, el seu estil va anar perdent el fort naturalisme propi de la pintura sevillana d'este període.

Al ser acusat d'instigador de l'apunyalament de la seua segona esposa, al juny de 1644 marxa a València i passa un temps en la cartoixa de Porta Coeli, on va pensar ingressar, si bé en 1645 està novament en la cort, on contracta els retaules de l'església parroquial de Getafe.

En 1652 va tornar a la seua ciutat natal, on va aconseguir el càrrec de racioner de la catedral i va deixar algunes de les seues obres més emblemàtiques, tant de pintura com d'escultura i arquitectura, ja que a ell es deuen les traces de la fatxada principal de l'edifici, la seua obra pòstuma.

Dates: 23 gener - 4 maig 2014
Lloc: Sala 21 de la col·lecció permanent (planta primera)
Produïda per: Museu de Belles Arts de València i FUNDACIÓN BANCO SANTANDER